Entrevista a la metgessa iraquiana Nour Al Mousawi
Nour Al Mousawi és una metgessa de 25 anys. La seva principal particularitat és, però, haver nascut a Bagdad i haver viscut de primera mà l’ocupació nord-americana, des de 2003. Sota aquest context de guerra, Nour lluita diàriament perquè la salut dels iraquians millori, a través de l’ONG Iraq Health Aid Organization, de la qual és la responsable d’emancipació juvenil.
La Nour ha estat relatant la seva experiència a Catalunya durant dues setmanes, convidada per Intermón Oxfam, dins del cicle Visites del Sud. Hem tingut l'ocasió de conversar amb ella i conèixer una mica més de prop el seu dia a dia. Són paraules d'un testimoni d'excepció:
Per començar, ens agradaria saber quan decideixes estudiar Medicina i per què t'integres a l'Iraq Health Aid Organization ?
Vaig començar a estudiar Medicina perquè crec en la prestació dels serveis de salut. Ajudar la gent és, per mi, una de les coses més importants. A més, la meva mare i altres familiars tenen problemes de salut, i tot això realment m'ha dut a escoltar les persones que han perdut una part de la seva salut i que no poden funcionar amb normalitat en el món que viuen, ja que es perden alguna cosa quan no disposen d'una bona salut.
Malgrat la guerra, has decidit igualment estudiar a l'Iraq...
He decidit estudiar aquí perquè, en primer lloc, hi estic vivint, he nascut a Bagdad i m'encanta, i crec que el més natural és estudiar aquí. Estudiar aquí m'ha permès formar part de la història del meu país... Per especialitzar-me, més endavant, ja hauré de viatjar. Vull anar a França durant un període llarg, i aleshores no podré tornar, i em perdré moltes coses del meu país, per això, com a mínim, volia acabar la carrera a l'Iraq.
Quines complicacions tenen els estudiants iraquians a causa de l'ocupació?
L'educació a l'Iraq és gratuïta, arribar a la universitat és possible, tot i que estudiar Medicina com he fet jo és complicat, perquè per accedir-hi necessites una mitjana de l'expedient molt alta. Jo he estudiat sota el règim d'ocupació, i no només sota l'ocupació, sinó sota tot el règim general que es viu avui a l'Iraq. No ha estat fàcil, perquè, d'una banda, els professors eren un blanc, molts d'ells van ser assassinats, i alguns estaven amenaçats i van haver de fugir del país. Vam perdre els professors. Amb tot, em sento afortunada per haver pogut tenir alguns bons professors, perquè molts altres estudiants no han tingut tanta sort.
Però podíeu estudiar amb normalitat?
Els darrers dos anys han estat especialment durs. No podíem ser al carrer ni a la zona de la universitat més tard de la 13.30h. La universitat es tancava a la 13h en punt, i a vegades estàvem realment a prop de les bombes. El darrer any fins i tot vaig haver de marxar a l'estranger durant uns mesos, perquè el meu pare no estava tranquil dins del país.
Quin futur tenen els joves titulats? Tenen l'opció de treballar? Poden viatjar?
Molts estudiants tenen l'opció de viatjar. Alguns viatgen per trobar feina, d'altres esperen perquè volen marxar més endavant, moltes vegades perquè aquí no podem viure amb llibertat, o bé perquè ells i les seves famílies estan amenaçats i han de fugir... Alguns, per exemple, agafen beques i se'n van a estudiar fora, sovint marxen com a refugiats. Molts dels meus amics han viatjat, però hi tinc alguns amics encara, a l'Iraq, molts esperen marxar com a refugiats, però estan esperant tenir bones oportunitats per viatjar.
Com és la situació dels hospitals?
Varia en funció de l'hospital. En general, però, no tenim metges veterans, perquè la majoria se n'ha anat del país, i això vol dir que els metges residents estan sols i sovint han de prendre decisions importants; la situació d'aquests metges és, per tant, crítica. Els medicaments són també un problema, perquè n'hi ha, de medicaments, però no tots els que necessitem. A més, hi ha encara un altre problema: a causa de les explosions, les bombes i de tots els episodis violents, s'endarrereixen les operacions i es fa impossible el transport de les persones.
I quines solen ser les causes més freqüents de l'ingrés hospitalari?
Tenim de tot, gent afectada per bombes, pels atacs, i també gent que pateix dolences causades per l'estrès, perquè la guerra afecta les persones psicològicament. A més, com que tot és molt car, com ara el menjar, la salut de la gent minva; també hi ha malalts de càncer. La magnitud de malalts a l'Iraq prové de totes les guerres que acumulem des dels anys 80.
Aquí ens arriben dades filtrades de civils morts, de soldats morts... Com podem desxifrar aquest magma d'informació, segons el teu punt de vista?
No és fàcil trobar informació fidedigna o estadístiques realistes sobre quants iraquians han mort, perquè totes les informacions són confuses i varien en funció de qui les diu. Qui emet la informació sol estar amenaçat...
Les desaparicions són una altra xacra que sotmet el país. Són molt freqüents?
Sí, passa molt sovint. A vegades els meus amics o parents coneixen gent que ha desaparegut, o que ha estat segrestada, i que potser quan paguen el rescat ja fa setmanes que són morts. Conec gent amb familiars desapareguts que mai tornen...
Qui hi ha darrere d'aquestes desaparicions?
A vegades es fan només per diners, però es poden fer per qualsevol cosa: un robatori, a causa de la violència sectària, o per tot alhora. Estem en un context de conflicte i tothom es mata entre si.
Actualment, quines són les principials tendències internes enfrontades? Podem parlar de guerra civil?
Jo no parlaria de guerra civil ni tampoc d'enfrontaments entre xiïtes i sunites perquè a la meva família hi ha sunites i xiïtes casats. Tant els uns com els altres estan afectats pel conflicte. Una dona podria ser sunita i viure a la zona sunita i veure com maten el seu marit, i és sunita! I a la inversa. En aquest sentit no hi ha conflicte... El que sí que hi ha és algunes zones del país dominades per certes milícies, per certs grups i assolades per la violència. Els iraquians es desplacen d'aquestes àrees. També han crescut els problemes d'amenaces i de desconfiances entre la gent...
Quina visió tens dels soldats ocupants? Quin tracte rebeu per part d'ells?
No veig pas les tropes americanes. Només els primers dies després de l'ocupació les veia desfilant pel carrer, però ara no. Crec que això de les tropes és un tema polític. La meva gent és un blanc per a tothom: per les tropes, per la violència, per la política dels partits, pels polítics religiosos, estem totalment amenaçats per tothom.
La imatge que tenim aquí de l'Iraq està desvirtuada?
Paradoxalment, sempre es parla de les tropes i els mitjans no ens pregunten per les coses positives com la reconstrucció del país, el que fan les persones, la nostra responsabilitat... tot això no s'esmenta.
Com s'organitzen els moviments socials a l'Iraq?
Hi ha moltes organitzacions, algunes són bones i altres no tant. La gent està aprenent a organitzar-se i a treballar. Així podem aprendre com millorar el sistema sanitari, com implantar millores, etc. Alguns treballen per ajudar les persones, per reconstruir cases, uns altres pressionen el govern per aconseguir compensacions econòmiques, etc.
Quines particularitats viuen les iraquianes, pel fet de ser dones?
Naturalment les dones són sempre víctimes de la guerra, ja que perden els marits i tenen la responsabilitat de criar els fills. Avui les iraquianes es fan grans més aviat, potser noies de 19 i 20 anys tenen responsabilitats adultes i han d'ajudar a la comunitat i trobar oportunitats que puguin ajudar-les a subsistir, per això s'uneixen i s'ajuden entre elles.
Quin tipus de filiacions hi ha entre els joves? Us podeu organitzar?
No hi ha grups molt formals, sinó que la gent jove ens organitzem a la comunitat local, i a vegades evitem la política, perquè sovint les nostres organitzacions també estan amenaçades. Tothom esta amenaçat a l'Iraq: els metges, els professors, els professionals, etc.
Quin creus que és l'ànim general de la gent, com projecten el futur?
Crec que, en general, la gent se sent cansada. Alguns sostenen que no hi ha massa coses que puguin millorar, ja que tot depèn de la seguretat i aquesta és molt limitada. Si bé ens sentim millor que tres anys enrere, la seguretat no és massa bona...
Com s'aconsegueix sobreviure a la sensació de constant inseguretat?
Em sento cautelosa... Als carrers hi ha trànsit, massa trànsit, i he d'anar amb molt de compte; provar altres dreceres més segures, perquè no puc preveure quan i on explotarà una bomba i puc ser assassinada i morir en qualsevol moment, realment em sento insegura i no em vull sentir així... Viure una guerra fa que, evidentment, no ens sentim segurs a casa nostra, al nostre país.
Com veus l'elecció d'Obama, et genera esperança o bé et remet a la mateixa escena que teniu ara?
No penso que els iraquians confiïn massa en Obama ni en qualsevol altre president americà. Tampoc crec que retirar les tropes americanes canviï les coses, perquè no és una qüestió de presència o de no presència de tropes, sinó que és una qüestió més global, la comunitat internacional ha d'interfereir a l'Iraq i a l'Orient Mitjà d'una altra manera.
Dimarts, 25 de novembre de 2008 Dia Internacional contra la Violència de Gènere.Entrevista extreta de Jove.Cat, la revista digital informativa per als joves de la Generalitat de Catalunya.
DIARIO DE GUERRA DE UN PAYASO. Rambla Foto: AGUSTÍ CARBONELL" height="140" width="200"> 
